D'on ve AJUTIA

Em dic Robert Vlad Ulica. Visc a Móra la Nova, a la Ribera d'Ebre.

Fa un temps vaig començar a construir eines amb intel·ligència artificial. Una per a una fleca. Una altra per a una empresa d'aventura. Una per a una oficina de turisme municipal.

Cada vegada passava el mateix. La persona que tenia al davant es quedava mirant la pantalla i deia una frase molt semblant: això em treu hores de sobre.

I cada vegada em quedava una cosa a dins.

Perquè aquestes eines no són difícils de fer. El que és difícil és arribar-hi. Una empresa gran té qui les hi munti. Un ajuntament de vuit-cents habitants, no. Un flequer que tanca a les dues i es passa la tarda quadrant comandes, tampoc.

La tecnologia que hauria de servir per igualar està fent el contrari: qui ja anava sobrat va més ràpid, i qui anava just es queda enrere.

Vaig arribar a una conclusió senzilla. Si això és un bé, ha de ser un bé que miri a tothom.

No perquè quedi bonic dir-ho. Perquè si no, d'aquí a cinc anys el poble tindrà les mateixes botigues buides que ara, però amb més tecnologia al voltant que no serà seva.

D'aquí ve AJUTIA.

I d'aquí ve que vulgui ser una cooperativa. Una empresa normal, per molta bona intenció que hi posi, acaba fent el que li demana qui hi ha posat els diners. Una cooperativa fa el que decideixen els qui la fan servir.

Encara no ho és: està en tràmit. Ho dic així perquè explicar la veritat sobre l'estat d'una cosa és la primera prova de si t'hi pots refiar.

El següent pas és validar les eines amb casos concrets i comprovar si aporten una ajuda real. L'estalvi de temps s'haurà de mesurar, no donar per fet.